Páginas

lunes, 22 de abril de 2013

MÁS REFLEXIONES

Escucharéis a mucha gente felicitarnos tras este primer premio conseguido en el certamen. Nos dirán que hemos trabajado muy duro y que nos lo merecíamos. Oiremos que fue espectacular. Y lo veremos escrito y expresado muchísimas veces más. Yo mismo podría deshacerme en elogios, intentar contar como lo vivimos... Pero hay algo que a mí, como músico y compañero vuestro, me ofrece más satisfacción que todo lo ganado y os lo quiero hacer llegar.
En cualquier certamen de estas características se puede comprobar que entre los asistentes se extiende el nerviosismo, el cansancio y un sentimiento, aunque leve, de superioridad frente al rival que nos suele llevar a la defensiva a la mínima. Para el que no lo vive quizás suene exagerado que esto pueda pasar en un concierto de pitos y tambores, pero lo cierto es que todo eso acaba desembocando en una tensión peligrosa. Es muy fácil enzarzarse en comentarios cruzados con otras bandas. Es muy fácil dejarse llevar por la provocación que incluso desde el público se recibe. Por eso, entre todas las cosas que se podrían resaltar, yo quiero felicitar a mis compañeros y gente que vino con nosotros por su profesionalidad, saber estar y, utilizando una expresión más desenfadada, "no entrar al trapo" en estas situaciones. Es cierto que al finalizar nuestra actuación hubo gente que no aplaudió, pero nosotros podemos estar orgullosos de saber que la gente que vino a vernos no negó aplausos a nadie. También es cierto que nos dijeron de todo, antes y después de la actuación, cosas sin duda influenciadas por el sentimiento de competitividad que reinaba en el ambiente, pero pude observar que todo era unidireccional. Parecía que todos nos habíamos puesto de acuerdo en sentir lo mismo, en vivir ese momento que era sólo nuestro y no seguir el juego. Por eso os quiero felicitar, porque estábamos nerviosos, estábamos cansados...y al igual que las otras bandas, habíamos trabajado mucho para llegar ahí y queríamos ganar...y a pesar de todo, incluso una vez sabido que recibíamos el primer premio, ese momento siguió siendo nuestro, arropándonos entre nosotros y no perdiendo el tiempo en hacer notar a las otras bandas que nosotros nos habíamos llevado el primer premio.
No se si nuestra actuación fue la mejor, pero si sé que el comportamiento del que hicisteis gala os hace dignos de ser felicitados.

Anónimo.

viernes, 19 de abril de 2013

ESTA NIT...

Esta noche a las 21:00h ensayo-cena celebración. ¡Traed el atril de calle!

martes, 16 de abril de 2013


Hola a tots i totes. Perdoneu el meu text, sé que tal volta no casa massa amb el sentiment popular, però el que demanaven eren reflexions, no? Ací va la meua.

Els que em coneixeu sabeu que moltes voltes soc massa extremista amb les meues emocions. Esta vegada, amb el triomf, no ha sigut menys. 
El primer que em va passar pel cap quan vaig sentir allò de "Unió Musical de Crevillent, 310 punts, i Primer Premi" va ser exactament: RES. Vaig ser incapaç de pensar el més mínim, ni m'ho creia, ni ho vaig assimilar. Un poc després, passades les hores vaig sentir la ràbia més gran que mai he sentit. Hem arribat fins ací amb un esforç quasi insuperable, ens hem deixat la pell per a poder posar la nostra banda a un nivell que mai ha tingut. Ale, segurament podrem dir que la Unió Musical de Crevillent és una de les millors bandes del panorama amateur actual. Molt bé. Però la pura realitat és que NO TENIM ON TOCAR. Vam haver d’assajar a Cox i tocar a Elda. I per molt bé que haguem quedat a la Sènia, no ho oblideu, el pròxim concert serà una merda perquè farà calor/fred, passaran cotxes per darrere, lladrarà un gos, o les campanes de l’església sonaran en el moment més inoportú. O pot ser passe tot a la vegada. I quan això passe, per molt nivell que haguem adquirit, per molt prestigi que ens haguem guanyat fora, en gran mesura haurem tirat hores i hores de treball per la borda; o en el millor dels cassos, entre moto i moto, pot ser algun passatge molt fort ens quede realment be. En eixe moment, no hi havia ningú mes enfadat al món que jo. Ara, encara que no tan exaltat, seguisc pensant que ja està be. Ja està be de que ens prenguen el pel, i també és hora de que algú que realment tinga poder i responsabilitat a la SUMC, cride als quatre vents que no ho soportem més. I sí, als quatre vents, no en petit comitè. De moment l’únic que va tindre valor va ser Manolo Mondéjar, espere que algú prenga nota. En fi, tot això em va passar pel cap (sé que tal volta soc un poc "aguafiestas")

I com que soc una persona un tant extrema en els meus sentiments, ahir, mentre veia el vídeo del lliurament del premi (eixe mateix moment en el que no vaig sentir gran cosa el dia anterior) i plorava ridículament com un xiquet, el primer que vaig pensar és que mataria per que algunes persones hagueren viscut eixe moment amb mi. El meu avi hauria vingut el primer, coixejant i fatigant-se s'hauria tragat les quasi 10 hores de bus per a vore a la seua banda. I sobre tot a Moisés. En el primer que vaig pensar va ser en ell, igual que si haguera estat entre nosaltres, la meua primera telefonada haguera sigut per a ell. Com haguera disfrutat ell de vore esta, la que també la seua banda, i als seus alumnes que erem com fills...

Moltes gràcies a tots, del primer a l'ultim.

Carlos Ramón Pérez 

CERTAMEN INTERNACIONAL VILA DE LA SÉNIA 2013

Hi ha coses que, per molt que vulgues expressar-les, mai acaben de transmetre ni el 50% del que haurien de transmetre. Per això, crec que estes són les paraules més difícils que he escrit en ma vida.


Fa uns quants mesos, només saber que participariem en el Certamen Internacional de Bandes Vila de la Sénia, tractava d’explicar a uns companys de la banda més jóvens que jo el que vam sentir quan vam guanyar el certamen de música festera de Villena ja fa massa anys. I crec que no ho entenien; o no podien entendre-ho. Per molt que els explicava els moments més mítics d’aquell certamen, no deixaven d’abaixar el cap amb mig somriure fal·laç, com qui no ha sentit bé el que ha dit l’altra persona, però tampoc li importa molt.


Recorde ara aquell meu intent fallit d’expressió, perquè vaig tenir una situació molt pareguda uns instants abans de sentir l’entrega de premis. Quan parlava amb el meu amic Policarpo, li deia que esta era la nostra gran oportunitat de guanyar un certamen. Que anàvem en un nivell de forma espectacular i les circumstàncies estaven al nostre favor. I ell em va respondre, serenament, que no només era una gran oportunitat: probablement seria la seua última oportunitat. Vaig intentar posar-me en la seua pell (i en la de tants altres músics que han viscut i crescut amb la banda) i tampoc ho vaig saber entendre del tot.


Però quan els “310 punts” van sonar pels altaveus de la Casa de Cultura de la Sénia, l’alegria, igualadora, ens va fondre tots en el mateix nivell. A un costat tenia persones que havien vist la banda amb una trompa i tres flautes, a l’altre, jóvens que havien entrat feia mesos. Gent del pont, de ronda sud o del barri més gran del Poble (Elx). Músics que van poder pujar a l’escenari i músics que no. Companys de fatigues. Tots amb el mateix somriure, esta volta sí, ample i lluent.


Enhorabona, amics. El treball i l’esforç ens ha col·locat en el lloc on volíem, a pesar de les moltes adversitats. Ara només queda celebrar.


Junts fem música, junts fem història.


Miquel Navarro