Hola a tots i totes. Perdoneu el meu
text, sé que tal volta no casa massa amb el sentiment popular, però el que
demanaven eren reflexions, no? Ací va la meua.
Els que em coneixeu sabeu que moltes voltes soc massa extremista amb les
meues emocions. Esta vegada, amb el triomf, no ha sigut menys.
El primer que em va passar pel cap quan vaig sentir allò de "Unió
Musical de Crevillent, 310 punts, i Primer Premi" va ser exactament: RES. Vaig
ser incapaç de pensar el més mínim, ni m'ho creia, ni ho vaig assimilar. Un poc
després, passades les hores vaig sentir la ràbia més gran que mai he sentit.
Hem arribat fins ací amb un esforç quasi insuperable, ens hem deixat la pell per
a poder posar la nostra banda a un nivell que mai ha tingut. Ale, segurament
podrem dir que la Unió Musical de Crevillent és una de les millors bandes del
panorama amateur actual. Molt bé. Però la pura realitat és que NO TENIM ON
TOCAR. Vam haver d’assajar a Cox i tocar a Elda. I per molt bé que haguem
quedat a la Sènia, no ho oblideu, el pròxim concert serà una merda perquè farà
calor/fred, passaran cotxes per darrere, lladrarà un gos, o les campanes de l’església
sonaran en el moment més inoportú. O pot ser passe tot a la vegada. I quan això
passe, per molt nivell que haguem adquirit, per molt prestigi que ens haguem
guanyat fora, en gran mesura haurem tirat hores i hores de treball per la
borda; o en el millor dels cassos, entre moto i moto, pot ser algun passatge
molt fort ens quede realment be. En eixe moment, no hi havia ningú mes enfadat
al món que jo. Ara, encara que no tan exaltat, seguisc pensant que ja està be.
Ja està be de que ens prenguen el pel, i també és hora de que algú que realment
tinga poder i responsabilitat a la SUMC, cride als quatre vents que no ho
soportem més. I sí, als quatre vents, no en petit comitè. De moment l’únic que
va tindre valor va ser Manolo Mondéjar, espere que algú prenga nota. En fi, tot
això em va passar pel cap (sé que tal volta soc un poc "aguafiestas")
I com que soc una persona un tant extrema en els meus sentiments, ahir,
mentre veia el vídeo del lliurament del premi (eixe mateix moment en el que no
vaig sentir gran cosa el dia anterior) i plorava ridículament com un xiquet, el
primer que vaig pensar és que mataria per que algunes persones hagueren viscut
eixe moment amb mi. El meu avi hauria vingut el primer, coixejant i fatigant-se
s'hauria tragat les quasi 10 hores de bus per a vore a la seua banda. I sobre
tot a Moisés. En el primer que vaig pensar va ser en ell, igual que si haguera
estat entre nosaltres, la meua primera telefonada haguera sigut per a ell. Com
haguera disfrutat ell de vore esta, la que també la seua banda, i als seus
alumnes que erem com fills...
Moltes gràcies a tots, del primer a l'ultim.
Carlos Ramón Pérez







