Hi
ha coses que, per molt que vulgues expressar-les, mai acaben de
transmetre ni el 50% del que haurien de transmetre. Per això, crec que
estes són les paraules més difícils que he escrit en ma vida.
Fa
uns quants mesos, només saber que participariem en el Certamen
Internacional de Bandes Vila de la Sénia, tractava d’explicar a uns
companys de la banda més jóvens que jo el que vam sentir quan vam
guanyar el certamen de música festera de Villena ja fa massa anys. I
crec que no ho entenien; o no podien entendre-ho. Per molt que els
explicava els moments més mítics d’aquell certamen, no deixaven
d’abaixar el cap amb mig somriure fal·laç, com qui no ha sentit bé el
que ha dit l’altra persona, però tampoc li importa molt.
Recorde
ara aquell meu intent fallit d’expressió, perquè vaig tenir una
situació molt pareguda uns instants abans de sentir l’entrega de premis.
Quan parlava amb el meu amic Policarpo, li deia que esta era la nostra
gran oportunitat de guanyar un certamen. Que anàvem en un nivell de
forma espectacular i les circumstàncies estaven al nostre favor. I ell
em va respondre, serenament, que no només era una gran oportunitat:
probablement seria la seua última oportunitat. Vaig intentar posar-me en
la seua pell (i en la de tants altres músics que han viscut i crescut
amb la banda) i tampoc ho vaig saber entendre del tot.
Però
quan els “310 punts” van sonar pels altaveus de la Casa de Cultura de
la Sénia, l’alegria, igualadora, ens va fondre tots en el mateix nivell.
A un costat tenia persones que havien vist la banda amb una trompa i
tres flautes, a l’altre, jóvens que havien entrat feia mesos. Gent del
pont, de ronda sud o del barri més gran del Poble (Elx). Músics que van
poder pujar a l’escenari i músics que no. Companys de fatigues. Tots amb
el mateix somriure, esta volta sí, ample i lluent.
Enhorabona,
amics. El treball i l’esforç ens ha col·locat en el lloc on volíem, a
pesar de les moltes adversitats. Ara només queda celebrar.
Junts fem música, junts fem història.
Miquel Navarro
